✒ Bitácora Poética
Gabriel Alomar
Índice del proyecto · Bitácora Poética
Veinte autores. Veinte entradas. Un recorrido por la literatura balear contemporánea.
Entre dos siglos
💡 Miquel Costa i Llobera (Mallorca) Publicado
💡 Joan Alcover (Mallorca) Publicado
💡 Miquel dels Sants Oliver (Mallorca) Publicado
💡 Gabriel Alomar (Mallorca) Publicado
💡 Publicado
Gabriel Alomar (1873–1941)
Biografía
Gabriel Alomar fue una de las figuras intelectuales más influyentes de la Mallorca de comienzos del siglo XX. Nacido en Palma en 1873, desarrolló una intensa actividad como poeta, ensayista, periodista, político y pensador, convirtiéndose en una voz fundamental del modernismo catalán y del regeneracionismo mediterráneo.
Su obra defendió la modernidad, el pensamiento crítico y la necesidad de una transformación cultural profunda. Fue uno de los primeros intelectuales en hablar de futurismo desde una perspectiva humanista y mediterránea, adelantándose a muchas ideas políticas y sociales de su tiempo.
Alomar mantuvo una estrecha relación con Barcelona y participó activamente en la vida cultural catalana, colaborando con periódicos y revistas donde desarrolló un pensamiento europeísta y progresista.
Además de su faceta literaria, tuvo una importante trayectoria política y diplomática durante la Segunda República Española. Su pensamiento combinó sensibilidad poética, análisis social y una profunda defensa de la cultura mediterránea.
Falleció en El Cairo en 1941, lejos de Mallorca, dejando una obra que todavía hoy continúa siendo referencia dentro del pensamiento y la literatura balear contemporánea.
sino obligarlo a dialogar con el futuro.”
- Mediterráneo cultural: defendió una identidad abierta y europea.
- Modernidad: apostó por renovar la sociedad mediante cultura y pensamiento.
- Intelectualismo: consideraba la educación fundamental para transformar el mundo.
- Literatura: mezcló poesía, ensayo y reflexión política.
- Futurismo humanista: imaginó una sociedad más moderna y libre.
Fragmentos
Jo escric al vent aqueixa estrofa alada
per a que el vent la porti cel enllà
jo vull seguir-la amb ma candent mirada,
plorós de no poder-la acompanyar.
Entre els hiverns, quan vibri la ventada,
el meu vers per l'espai ressonarà,
i sobre els homes sa brunzent tonada
durà el so d'un incògnit oceà.
I cantarà en la lira de les branques
i de la lluna en les crineres blanques
o en l'arquet de silenci de la nit.
I eternament la maternal Natura
l'espargirà per la infinita altura
quan el meu nom, obscur, serà extingit.
Primer quartet, de porpra i evori. És la quadriga
qui amb ta boca purpúria ritmi gloriosament.
Les vermelles crineres són antorxes, amiga,
qui en l'ala dels meus versos devoraran el vent.
Segon. Carro d'or pàl.lid com ta rossor d'espiga,
dels meus ocults ensomnis t'aportarà el present.
La meva mà d'atleta son doble tronc castiga
quan sobre el meu vers ferri se revolta furient.
Plana de neu. La lluna. Troika d'argent avança.
És mon tercet, qui ansia trobar la consonança
dels tres cavalls blanquíssims amb ta suau blancor...
Passa... Triga de bronze sota la nit desfila.
I el tronc de cavalls negres, rimant amb ta pupil.la,
porta l'última ofrena del teu sonet d'amor.
En calma el dia mor... Amics, l'hora és sagrada.
De nostra Pasqua, amics, declina la diada.
Fineix el sol amb majestat.
A l'aire capvespral obrim les galeries,
la santa copa alcem sobre les amples vies
i brindem, companyons, per la Ciutat!
Per la ciutat, qui, enllà d'una era venidora,
sorgint, banyada en llum, d'una radiant aurora
com Afrodita de les mars,
i aixecant vers el cel ses torres rebel.lades,
ajuntarà en sos murs indòmites gentades
a l'ombra dels seus pòrtics familiars!
No la veieu? Dressant l'esquena gegantina,
nimbada amb l'espurneig d'una auba purpurina,
eleva un cor de torreons;
en son granític flanc, que inclina amb gest de glòria
deixaren un relleu de perennal memòria
mil estrènues i ardents generacions.
Com la lava fluint del cor de les muntanyes,
oh ciutat d'avenir! de tes potents entranyes
un broll de vida munta al cel.
Tot coratge cenyeix la teva règia testa;
desafia el retrò sagrat de la tempesta
quan brunz al vent ton estandart rebel.
Vaguen ressons de triomf dins tes remors difoses
guarda entre els plecs un buf de races victorioses
el voleteig de tos penons;
i una divinal s'escampa, diluïda,
intensa emanació de ta profonda vida,
sobre l'ala suau de tes cançons.
Oh, porta-m'hi al gran vent sobre tes vastes ales,
deixa'm escoltar el cor de la materna Pal.las
bategant en ton pit reial;
ajunta'm al deport dels teus desnús atletes
i a l’alta inspiració dels teus vibrants poetes
corpresos de l'incògnit ideal.
Deixa'm sentir el secret encant de tes vesprades
i escolat de tes nits les vibracions sagrades
i el despertar dels teus matins.
Deixa'm errar perdut en tes grandioses vies,
rebre un bateig de foc i llum en tos migdies,
i aspirar l'eclosió de tos jardins.
Deixa-m'hi beure a doll en tes frescals fontanes,
on vagin, a sol post, les núbils jovençanes
esperant l'hora qui vindrà;
les qui seran un jorn idíl.liques figures.
Rebeques patriarcals de cimbrejants cintures
i ulls absorts en l'estel del més enllà.
Obra subtil d'amor, vivent estàtua alada
on vida i foc reprèn, dins una heroica ossada,
la pols glacial dels déus caiguts.
Oh gran i atlètic mur on les munions futures
un dia gravaran votives escultures
i penjaran els triomfals escuts!
Deessa-flor obrint la maternal corol.la
a la fecundació del geni humà qui vola
cercant les noves libacions...
Deessa-foc alçant la sòpita energia
amb el gest imperial que rígida estremia
dins el circ la crinera dels lleons.
Oh, qui un dia pogués, en ta central rotonda,
on sona amb fort batec ton ànima profonda
com el ressò d'un cor ingent,
juntar-se al giravolt febrós de tes parelles
i enllaçar-se de mans amb tes gentils donzelles
qui l'àuria dansa expandiran al vent!
Qui celebrar pogués en ta gran plaça, un dia
de llum primaveral la teva Estefania,
coronant-te d'èpics llorers!
descendrien vers tu divines complaences
i remouria el cel ses blaves transparències
amb un brandeig de místics encesers.
Damunt les bategants ruïnes del vell temple,
mon esperit abstret en somnis ja contempla
l'esbart d'un poble emancipat,
i un cor sent esclatar de vibració sonora
que en l'estrada matriu de ta civil agora
canta un himne de vida i llibertat.
Ton cor inunda un riu de saba ardent i jove,
i palpitant d'amor en tes entranyes cova
l'ésser dels temps que arribaran...
Palmes vibrants d'amor entre invisibles tendes
escampen un gran vol de futures llegendes,
i el so retruny de vigorós pean.
I sobre ta blancor, blancor de neus i lliris,
reblinca, fulgurant, sa immensa corba un iris
com una arcada triomfal.
Oh Deessa! Oh Ciutat! Ton ser futur m'inspira
i mes venes encén, com una sacra espira,
la futura ardentor de ta fornal!
No entristirà tos ulls la sepulcral memòria
d'un tenebrós passat, qui, en l'ombra de la història,
son vel de mort va despenent.
Mes ton esguard passant les vanes aparences
destriarà un rebull d'eternes descendències
i l'infinit serà ton aliment.
Rodejarà ton cap un abelleig d'idil.lis;
i la proa eminent de tos altius navil.lis
cenyirà els móns en un abraç;
i els móns t'oferiran, com a distants carícies,
epifànics presents de rebossants primícies
que en tos braços de reina acollires.
Els núvols, tot passant en impalpables ones,
t'envoltaran el front de llampegants corones
o grans diademes de claror;
i en tes torres gegants desfent les cabelleres
vessaran sobre tu barbotejants rieres
que t'ungiran d'una divina unció.
Alçant-se lentament, com amorosa ofrena,
pujarà cel amunt, en ascensió serena,
la fumera dels teus fogars;
i al despertar-se ardit de les naixents centúries
en l'acord prodigiós de mil i mil cantúries
sonarà el cor dels himnes seculars.
I dansaran els móns en tes panatenees,
i espargiràs l'eixam brunzent de tes idees
com tendre pol.len fecundant,
com un lumínic vol de vívides colomes
o una pluja vital de mai sentits aromes
sobre astorades terres desbordant.
Flamejaran al sol tos monuments marmoris,
dominaran l'espai tos rutilants cimboris,
ombres d'un somni divinal...
Mes, proclamant la fe d'aurores infinites,
alçaràs contra el cel, com orgulloses fites,
els cloquers de la nova Catedral.
I a l'ample sardaneig de ta novella dansa
es junyiran de mans, en mística aliança,
les llibertes humanitats...
I al sol de nous llevants, amb noves melodies
el sorgir cantaran de venturosos dies
i l'aubada de verges llibertats.
El futur és una mar oberta,
plena de veles i horitzons.
Qui no s'atreveix a navegar,
queda presoner de les ombres.
❓ Preguntas frecuentes sobre Gabriel Alomar
¿Quién fue Gabriel Alomar?
Gabriel Alomar fue un poeta, ensayista, periodista y pensador mallorquín nacido en Palma en 1873, considerado una figura clave del modernismo y del pensamiento mediterráneo.
¿Por qué es importante Gabriel Alomar?
Porque impulsó ideas modernas y europeístas dentro de la cultura balear y catalana, combinando literatura, pensamiento político y reflexión social.
¿Qué temas aparecen en su obra?
En su obra destacan la modernidad, el Mediterráneo, la cultura, la libertad intelectual y la necesidad de transformar la sociedad mediante la educación y el pensamiento crítico.
¿Gabriel Alomar solo escribió poesía?
No. También desarrolló una importante labor como ensayista, periodista y político, siendo una figura intelectual muy influyente de su época.
¿Qué relación tuvo con Mallorca?
Mallorca fue el origen de su identidad cultural y literaria. Su pensamiento estuvo profundamente marcado por el Mediterráneo y por la realidad cultural balear.
¿Qué representa Gabriel Alomar dentro de la literatura balear?
Representa la conexión entre tradición y modernidad, y es considerado una de las grandes voces intelectuales de la Mallorca contemporánea.
0 Comentarios
Gracias por dejar su comentario en Planeta Latino Baleares. No dude en dirigirse a nuestro equipo de redacción para cualquier sugerencia u observación. Comentarios ofensivos serán borrados y el usuario bloqueado. Planeta Latino Baleares no se hace responsable de los comentarios publicados por los lectores.